Confiança

La confiança ha estat tractada en camps del saber molt diversos com: la literatura, la teoria de l’organització, la lingüística, la psicologia social, la teoria econòmica, la filosofia, les matemàtiques, la sociologia, la història, i el dret. No és sorprenent doncs, que la paraula confiança estigui acompanyada dels més diversos qualificatius. Així, la confiança ha estat descrita com a bàsica, cognitiva, emotiva, grupal, impersonal, institucionalitzada, interpersonal, sistèmica i organitzacional.

Confi2CAT

De entre totes elles ens interessa en primer lloc la confiança interpersonal que podem definir com la creença (sentiment/sensació/intuïció/aposta) en què altres persones compliran els acords, tàcits o explícits, en què es basa la relació o que seran capaços de fer una tasca concreta, és a dir, que actuaran amb honestedat, integritat i veracitat. La confiança es reforça amb l’experiència, és a dir, una persona que ha demostrat ser digne de confiança, tendirà a suscitar major confiança en properes ocasions. Quan la confiança està més enllà de la racionalitat, això es diu fe (vegin el nostre post sobre creences).

Adquirir la confiança és, per tant, una acceptació voluntària de ser vulnerable o de dependre de l’acció d’una altra part de la qual no podem monitoritzar o controlar el seu compliment.

Els individus capaços de generar confiança en els altres tenen més poder d’influència sobre la resta de les persones. Els atributs de les persones fiables són:

  1. Competència (tècnica): coneixement, habilitats i experiència per realitzar les tasques i per tenir influència en una àrea específica.
  1. Conducta predictible i integritat: consistència entre pensament, comunicació i acció (“walk the talk”). Consistència en el temps i en diferents contextos.
  1. Curós(a) amb els compromisos: en el que es compromet a fer, en la seva viabilitat en el temps establert i en el seu compliment el més ajustat al que es preveu o s’ha pactat (“al peu de la lletra”).
  1. Generador (a) d’empatia: Involucrant, oferint participació a les persones que es veuran afectades o hauran d’assumir algun paper en la solució d’un problema o en la implantació dels acords/les decisions, delegant correctament les tasques en funció del nivell de desenvolupament de les persones en qui es delega. A major desenvolupament, major apoderament (empowerment).
  1. Actuació centrada en principis ètics i morals: Reciprocitat i bona voluntat. Preocupació compartida pel benestar dels altres membres/col·legues. Obertura i accessibilitat: compartir la informació, els valors i les metes, fins i tot les expectatives i els interessos.
  1. Bones dots de comunicació: Alts nivells de comunicació en diverses direccions, facilitant el intercanvi d’opinions, sol·licitant ajuda i oferint-la quan sigui necessari.

Les relacions interpersonals
Les relacions interpersonals, com a necessitat bàsica (veure el nostre post sobre motivació intrínseca), precisen de la confiança com un dels seus components més importants -i potser el ingredient més essencial- per al desenvolupament i manteniment de bones relacions (felices/ reeixides/sanes/segures/duradores).

Diverses teories sostenen que l’exposició primerenca a relacions definides per una confiança forta són la base sobre la qual es construeixen les relacions futures. Sense un nivell mínim (bàsic) de confiança, els individus són reticents a iniciar, invertir o sostenir la majoria de les relacions voluntàries. En sentit contrari la traïció de la confiança és una de les raons més comunament esmentades per la desaparició de les relacions.
La coordinació, la cooperació i el treball en equip
Així doncs, des del nostre punt de vista, la cooperació i l’altruisme en la interacció cooperativa humana estan mitjans per relacions de confiança variables entre els agents. Les necessitats humanes més primàries -afectivitat, ajuda, suport, companyia i seguretat- impulsen cap a la cooperació i requereixen l’existència de confiança.
Després de revisar les evidències que mostren que la confiança pot ajudar a crear i millorar els vincles cooperatius, Yamagishi (1998) conclou: “Davant una alta incertesa social i alts costos d’oportunitat, els “molt confiats” tindran més oportunitat d’aconseguir més beneficis que els que confien menys”. En conseqüència, els individus que creen vincles més forts i més diversificats tenen més possibilitats de sobreviure que aquells que limiten la confiança a poques persones perquè diversifiquen les possibilitats d’obtenir cooperació. Aquesta necessitat de vincular-se a altres amb fins comuns pot ser el resultat de la pressió evolutiva que anima la tendència a confiar com a mitjà per reduir l’ansietat. Ansietat causada per la necessitat d’assumir grans riscos, de vegades fins i tot en deixar la pròpia vida en mans d’altres. (Vegin la confiança per a la cooperació en el nostre post sobre conflictologia).

 

El clima de confiança en una negociació
Ser un bon negociador implica conduir les reunions per arribar a un acord satisfactori entre les parts involucrades i, per aconseguir-ho, en gran quantitat d’ocasions, la tècnica de negociació pot no ser el més important, sinó la intencionalitat des de on es negocia i, per consegüent, la generació de confiança entre les parts.

La confiança és un dels principals agents d’influència i un dels components més crítics en la construcció i manteniment d’una relació, per a negociar. Quan la confiança s’estableix, és molt més fàcil arribar a una negociació reeixida, mentre que si es perd, serà molt més difícil establir bases viables per establir acords.
Confiança, desconfiança, assumpció de riscos i incertesa.
L’enfocament de la Teoria de la Elecció Racional concep la confiança com un càlcul de riscos i remarca la seva utilitat per economitzar en els costos de transacció. El supòsit subjacent és que les persones són maximizadores d’utilitats i la seva decisió de confiar es basa en un balanç entre els beneficis de la cooperació i els costos de la deserció o traïció.

Decidir confiar implica un risc, requereix molta obertura als altres i de vegades exposar-se a actes d’altres persones que poden produir una càrrega emocional molt intensa al que confia. Confiar en algú no garanteix la certesa que aquesta persona respondrà a les expectatives. Tots aquests elements poden causar reticències en els individus a prendre aquests riscos.

Investigacions recents qüestionen que la desconfiança sigui l’absència de confiança i plantegen que les dues actituds són independents, la qual cosa permetria distingir entre l’actitud ingènua i l’actitud prudent en la confiança.

A la Modernitat líquida, Zygmunt Bauman (recentment traspassat) subratlla la importància de desenvolupar una confiança òptima per afavorir el desenvolupament d’habilitats socials i la participació social.

 

Capital social
La societat es basa en uns llaços de confiança mínims que permeten la convivència i l’establiment de normes comunes i la creació de valor (vegin el nostre post al respecte).
El capital social representa el grau de cohesió social que existeix a les comunitats. Fa referència als processos existents entre les persones que creen les xarxes (estables), les normes i la confiança social, així com a facilitar la coordinació, la cooperació i la reciprocitat amb la finalitat d’obtenir beneficis mutus.
John Stuart Mill ja ens adverteix de la importància de la confiança en l’economia: “L’avantatge de la humanitat de poder confiar l’un en l’altre, penetra en totes les esquerdes i conjuntures de la vida humana: l’econòmic és potser la part més petita d’això, però, de valor incalculable “.

Per a Kenneth Arrow la confiança és un tema de gran importància en la vida de les organitzacions i en l’economia en general. Diu: “Hi ha un element de confiança en qualsevol transacció; típicament, un objecte de valor canvia de mans abans de l’altre, confiant que de fet es donarà el contravalor “.

Els estudis de capital social, popularitzats per Robert Putnam (1993; 2000) i Francis Fukuyama (1995), parteixen del postulat que la confiança està basada en normes de reciprocitat i en xarxes de compromís cívic. Per a aquests autors les societats modernes pateixen una crisi de confiança, a causa de que la confiança comporta actituds fonamentalment emocionals basades en hàbits compartits, valors ètics i obligacions morals recíproques, la qual cosa és cada vegada més difícil d’obtenir en les societats actuals. Per a aquests autors, la confiança és requerida perquè les societats funcionin correctament i de forma productiva, ja que redueix la necessitat de regulació per part de l’estat i altres institucions, i redueix els costos de transacció i de control de relacions espontànies ordinàries.

 

Si en voleu saber una mica més ….

 

Gambetta, D. (2000) Can We Trust Trust?, in Gambetta, Diego (ed.) Trust: Making and Breaking Cooperative Relations, electronic edition, Department of Sociology, University of Oxford, chapter 13, pp. 213-237.

https://pdfs.semanticscholar.org/542a/ce96c6daa25922e626aaa8ca4aa904c2a2b0.pdf

Mill, J.S. (1909) Principles of Political Economy with some of their Applications to Social

Philosophy. William J. Ashley, ed. Library of Economics and Liberty. Book I, Chapter VII, 1.7.1.

http://www.econlib.org/library/Mill/mlP7.html.

Putnam, R. (1993). Making Democracy Work: Civic Traditions in modern Italy. Princenton: Princenton University Press.

Putnam, R. D. (2000). Bowling alone: the collapse and revival of American community.

New York: Simon and Schuster.

Fukuyama, F. (1995). Trust: The Social Virtues and the Creation of Prosperity. New

York: Free Press.

Simpson, J.A. (2007) Foundations of Interpersonal Trust. Chapter 25 in Social Psychology: Handbook of Basic Principles edited by Kruglansky, A.W. and Higgins, E.T. The Guilford Press.

https://apps.cla.umn.edu/directory/items/publication/286625.pdf

https://www.amazon.es/Social-Psychology-Handbook-Basic-Principles/dp/1572309180/ref=sr_1_4?ie=UTF8&qid=1484724506&sr=8-4&keywords=social+psychology%3A+handbook

Yamagishi, T. (1998) The Structure of Trust: The Evolutionary Game of Mind and

Society. Tokyo: University of Tokyo Press.

Bauman, Z. (2002) Modernidad líquida. Fondo de Cultura Económica de España.

http://www.casadellibro.com/libro-modernidad-liquida/9789505575138/927094

Arrow, K. J. (1974) The limits of organization. New York: Norton.