La psicologia del self (si mateix)

En termes generals, el self té la peculiar capacitat de ser alhora subjecte i objecte, i pressuposa un procés social: la comunicació entre els éssers humans.  El jo és la resposta immediata d’un individu a un altre; és l’aspecte incalculable, imprevisible i creatiu del self. Les persones no saben amb antelació com serà la reacció del «jo». El jo reacciona contra el mi, que és el conjunt organitzat d’actituds de la resta que un mateix assumeix.

The_SelfCAT

El si mateix és un constructe de diverses escoles de psicologia / psicoteràpia entre les que destaca la Self Psychology fundada per Heinz Kohut. Les idees sobre el si mateix divergeixen molt entre teòrics i camps d’estudi, però en la seva major part es refereixen al conjunt integrat d’elements que l’individu construeix sobre aquest mateix individu (autoreferència).

La problemàtica al voltant del concepte psicoanalític del self comença explícitament amb Hartmann quan fa la distinció entre el jo, com a sistema psíquic, i el self, com a concepte referit al “un mateix”. Hartmann afirma que “jo”, com a concepte psicoanalític, no és sinònim de “personalitat” ni “d’individu”; no coincideix amb “subjecte” com oposat al “objecte” de l’experiència i és alguna cosa més que la conscienciació del sentiment de “si mateix”.

Els principals corrents psicoterapèutics que tractarem al voltant del self són:

1) Psicoanàlisi
2) Conductisme
3) Teràpia transaccional (AT = Anàlisi Transaccional)
4) Psicodrama
5) Teràpia Rogeriana (Teràpia Centrada en la persona)
6) Gestalt

 

1) Psicoanàlisi

A principis del segle XX, en la seva teoria de la psicoanàlisi, Sigmund Freud intenta explicar el funcionament psíquic humà. La psicoanàlisi és una teoria sobre els processos psíquics inconscients, que presenta una concepció ampliada de la sexualitat, de les seves relacions amb l’esdevenir psíquic i el seu reflex en el sociocultural.

Allò, jo i superjò són els conceptes fonamentals (instàncies) del  “aparell psíquic”:

  • L’Allò: El seu contingut és inconscient i consisteix fonamentalment en l’expressió psíquica de les pulsions i desitjos. Està en conflicte amb el jo i el superjò.
  • El jo: Instància psíquica actuant i que apareix com a mitjancera entre les altres dues. Intenta conciliar les exigències normatives i punitives del superjò, així com les demandes de la realitat amb els interessos de l’Allò per satisfer desitjos inconscients. És la instància encarregada de la defensa i de desenvolupar mecanismes que permetin obtenir el major plaer possible, però dins dels marcs que la realitat permeti. Gran part del seu contingut és inconscient.
  • El superjò: Instància moral, enjudiciadora de l’activitat joica. El superjò és per a Freud una instància que sorgeix com a resultat de la resolució del complex d’Èdip i constitueix la internalització de les normes, regles i prohibicions parentals.

 

2) El jo en el conductisme

El self és la capacitat de considerar-se a un mateix com a objecte. Sorgeix amb el desenvolupament i a través de l’activitat i les relacions socials. Per desenvolupar el self cal reflexionar o posar-nos inconscientment en la posició d’altres i d’actuar com ho farien ells. La referència més important del conductisme són els treballs de George Herbert Mead.

Segons ell, la gènesi del self es troba en dues etapes del desenvolupament infantil, l’etapa del joc i l’etapa de l’esport. L’etapa del joc és on el nen aprèn a adoptar l’actitud d’altres nens determinats. Juguen a ser un altre. D’aquesta manera el nen aprèn a convertir-se en subjecte i objecte sent llavors capaç de construir el seu self. En aquesta etapa el nen no té personalitat definida ja que representa una sèrie de papers determinats. L’etapa de l’esport és l’etapa necessària per desenvolupar un self en tot el sentit de la paraula. Aquí el nen adopta el paper de tots els que estan involucrats en la interacció. Aquí es manifesta l’organització i es perfila la personalitat.

En el self ocorren dues fases o processos, el “jo” i el “mi”. El “jo” és la resposta immediata d’un individu a un altre. Mead se centra en ell per quatre raons:

  • És una font important d’innovació en el procés social
  • Em pensava que era aquí on es troben els valors més importants
  • Constitueix una cosa que tots busquem (la realització del self) i
  • Creia en un procés evolutiu en la història pel que en les societats primitives les persones estaven més dominades pel “mi” mentre en les societats modernes es donava en elles un major component del “jo”

El “mi” és el conjunt organitzat d’actituds dels altres que un assumeix. És l’adopció de l’altre generalitzat. El “mi” implica la responsabilitat conscient.

 

3) El jo en la teràpia transaccional
A nivell funcional, l’Anàlisi Transaccional busca facilitar l’anàlisi de les formes en què les persones interactuen entre si mitjançant transaccions psicològiques, amb els seus estats del (ego) jo Pare, Adult i Nen, aprenent a utilitzar cada un en el context adequat: el pare per donar cures, reprendre i tot el referent a l’aspecte normatiu i ètic. El Adult per l’aspecte racional i de tractament de dades, i el Nen per a la qual lligat a l’espontani, els sentiments, els desitjos. Cada un d’ells reflecteix tot un sistema de pensament, sentiment i comportament que determinen la nostra expressió, la nostra interacció amb els altres, i la comprensió de nosaltres mateixos. L’objectiu de l’AT és créixer en l’assoliment d’una personalitat integradora de les tres parts principals de la nostra personalitat.

El terapeuta d’AT treballarà directament en l’aquí i ara la resolució de problemes de comportament, alhora que ajuda als clients a desenvolupar eines per trobar solucions creatives (/ constructives). L’objectiu final és assegurar que els clients recuperin l’autonomia absoluta sobre les seves vides. Eric Berne defineix aquesta autonomia com la recuperació de tres capacitats humanes vitals: l’espontaneïtat, la sensibilització i la intimitat.

 

4) El jo en el psicodrama

Per a Jacob Moreno i altres professionals del psicodrama: “L’acompliment de rols és anterior al sorgiment del jo. Els papers no sorgeixen del jo, sinó que jo sorgeix dels rols. ”

Abans i immediatament després del naixement el nen viu en un univers no diferenciat anomenat “matriu d’identitat”. Aquesta matriu és existencial, però no és experimentada. Se li pot considerar el lloc d’on emergeixen en fases graduals el jo i les seves ramificacions, els rols. Els rols són els embrions, els precursors del jo, i tendeixen a agrupar-se i unificar-se. Es distingeixen rols fisiològics o psicosomàtics, com els del subjecte que menja, que dorm i que té activitat sexual; rols psicològics o psicodramáticos, com els fantasmes, fades i rols al·lucinats; i rols socials, com els del pare, policia, metge, etc. Els que primer apareixen són els fisiològics o psicosomàtics. Sabem que entre el paper sexual, el del subjecte que dorm, el del que somia i del que menja es desenvolupen “vincles operacionals” que els associen i els integren en una unitat.

El jo en cert moment podem considerar-la una espècie de jo fisiològic, 1 jo “parcial”, un raïm de rols fisiològics. En el curs del desenvolupament dels rols psicodramaticos comencen a agrupar-se i formen una mena de jo psicodramàtic, i finalment passa el mateix amb els rols socials, que constitueixen una mena de jo social. Els jo fisiològic, psicodramàtic i social són mers jo “parcials”; el jo total, realment integrat, d’anys posteriors, encara no ha nascut. Han de desenvolupar-se vincles operacionals i de contacte entre els tres raïms perquè puguem identificar i experimentar, després de la seva unificació, el que anomenem el nostre “jo”.

 

5) El jo en la Teràpia Rogeriana

La teoria de Carl Rogers està construïda a partir d’una sola “força de vida” que anomena “la tendència actualizante” que pot definir-se com una motivació innata present en tota forma de vida dirigida a desenvolupar els seus potencials fins al major límit possible.

La part nostra que trobem en la tendència actualitzadora, seguida de la nostra valoració organísmica *, de les necessitats i recepcions de recompenses positives per a un mateix, és el que Rogers anomenaria el veritable jo (self). Valorem la recompensa en positiu de nosaltres mateixos, el que inclou l’autoestima, la autovàlua i una imatge positiva d’un mateix.

* Vegin el concepte de teories organísmiques

D’altra banda, atès que la nostra societat no està sincronitzada amb la tendència actualizante i que estem forçats a viure sota condicions de vàlua que no pertanyen a la valoració organísmica, i finalment, que només rebem recompenses positives condicionades, llavors hem de desenvolupar un ideal de (un /) si mateix (ideal del jo). En aquest cas, Rogers es refereix a ideal com alguna cosa no real; com una cosa que està sempre fora del nostre abast; allò que mai aconseguirem.

L’espai comprès entre el veritable self i el self ideal; del “jo sóc” i el “jo hauria de ser” es diu incongruència. A més distància, major serà la incongruència. De fet, la incongruència és el que essencialment Rogers defineix com neurosi: estar desincronitzat amb el teu propi self.

 

6) El self en la Gestalt

La Teràpia Gestalt estudia les relacions que es donen a la frontera entre l’organisme i el seu entorn, aquesta relació és el contacte. Segons Perls, Hefferline i Goodman (1951): el contacte és la realitat més simple i immediata, és la consciència immediata i el comportament motor cap a la novetat assimilable i també el rebuig de la novetat no assimilable. Al complex sistema de contactes necessaris al camp, en diem ‘self’. Se situa a la frontera de l’organisme i de l’entorn i pertany a tots dos, a l’entorn ia l’organisme. No és una institució fixa, sinó que hi ha a on i quan hi ha una interacció a la frontera.

El self també es coneix com el petit factor que integra l’experiència i que fa que la persona la senti com una única realitat, una realitat constant, al llarg de la seva vida, que li pertany a cada qui i que li dóna individualitat i singularitat .

Perls, Hefferline i Goodman ens expliquen que el self és el sistema de respostes, és la funció de contactar, és el sistema de contactes, és el poder que forma la Gestalt al camp. Però, per sobre de tot insisteixen en dos punts: el self no existeix com una institució fixa, sinó que és un procés temporal que hi ha a on i quan existeix, de fet, una interacció a la frontera, i que és la frontera-contacte en activitat, pertanyent a tots dos, a l’entorn i a l’organisme.

 

Si en voleu saber una mica més …

 

Hartmann, H.: “Comentarios a la teoría psicoanalítica del Yo” en Psycho­analytic Study of the child. Nueva York, Int. Univ. Press, V, 74-96, 1950.

Hood, B. (2012) The Self Illusion: How the social brain creates identity. Oxford University Press.

https://www.amazon.com/Self-Illusion-Social-Creates-Identity/dp/0199988781

Blackmore, S. (2006) Conversations on Consciousness: What the best minds think about the brain, free will, and what it means to be human. Oxford University Press.

https://www.amazon.com/Conversations-Consciousness-Minds-Think-about/dp/0195179595

Bem, D.J. (1972) Self-perception theory. In L. Berkowitz (Ed.), Advances in Experimental Social Psychology (Vol. 6, pp.1-62). New York: Academic Press.

Vazquez, C. (2007) Buscando las Palabras Para Decir. Editorial La Sociedad de Cultura Valle-Inclán, Colección Los Libros del CTP. Madrid.

Ritzer, G. (2001) Teoría Sociológica Moderna. McGraw-Hill / Interamericana de España.

Perls, F.S. et al. (2002) Terapia Gestalt: Excitación y Crecimiento de la Personalidad Humana. Editorial La Sociedad de Cultura Valle-Inclán, Colección Los Libros del CTP. Madrid.

Castanedo, C. (2008) Seis enfoques psicoterapéuticos. Editorial El Manual Moderno. 2ª edición. México.

Criswell, G.E. y Erskine, R.G. (2015) La Psicoterapia del contacto-en-la-relación. Diálogos con Richard Erskine. Revista de Psicoterapia 26 (100). Marzo 2015.

https://dialnet.unirioja.es/descarga/articulo/5399365.pdf

 

Altres webs de interès:

Nathalya Cubas – Own work, CC BY-SA 3.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=25994383