Color (Segona part)

Colorimetria

Colorimetria significa el conjunt de mètodes per mesurar i avaluar el color dels objectes. La “mesura del color” implica l’assignació de nombres que representin atributs del fenomen psicològic del que anomenem color. Generalment la mesura del color no intenta descriure directament percepcions de color, en comptes d’això, intenta relacionar el fenomen psicològic (color) amb el fenomen físic (flux lluminós, longitud d’ona, etc.) que provoca la percepció. La mesura del color consisteix en el procés per determinar quines condicions físiques donen lloc a una condició psicològica (perceptiva) determinada.

col2CAT

La forma més antiga de mesurar el color, i la més utilitzada en dia d’avui, és la que determina la igualtat de colors (color matching). No es necessita conèixer la mesura de les percepcions i per aquesta raó és acceptada per tothom, des de físics a artistes. D’aquesta manera podem comunicar (alguna cosa molt útil sobre) el color, duplicant les condicions dels estímuls perquè es reprodueixi la igualtat de color, de manera que només cal saber quines condicions provoquen la mateixa aparença de color.

La invenció del color

En una de les representacions artístiques més antigues que coneixem, a les Coves de Lascaux, es van usar terres naturals acolorides amb òxids de ferro i altres minerals per al vermell, el groc i l’ocre. Per al negre van utilitzar carbó de llenya i l’òxid de manganès. Van incorporar després el clarió (elaborat amb Guix) i el blanc del carbonat de calci de la Calcita i de la Creta.

Els egipcis tenien una paleta més àmplia. Van afegir, entre d’altres, el groc de Jarosita, el verd de Malaquita i d’Atacamita i el blau egipci, que obtenien molent un compost artificial que conté coure: silicat de coure i calci.

Els grecs usaven carbonat de plom (Cerussita) i Mini, subproducte de l’oxidació del plom. El verdet (verd de Grècia) estava fabricat amb coure oxidat (Recepta: revestir el coure amb mel, empolvorar-lo amb sal, cobrir-lo amb vinagre, i guardar-lo en una gerra). Bona part dels pintors (i ceramistes) grecs van escollir deliberadament restringir les seves paletes a quatre colors: negre, blanc, vermell i groc.

Els romans, van presentar colors més brillants obtingudes del’Cinabri, importat d’Orient, la Crisocol·la, l’Anyil, la Porpra de Tir, i usaven terra blanca de Melos, Sinopia, i una considerable varietat de pigments.

A l’edat mitjana els alquimistes van introduir el plom. Exposant-lo als fums del vinagre i als fems d’animal el van convertir en Blanc de plom, que va ser el pigment blanc més fi fins al segle XIX. Si es torra amb cura, es converteix en tetròxid de plom, que és vermell. (vegeu Mini).

Posteriorment es va crear un material groc: monòxid de plom, o Litargiri (i un altre òxid derivat amb el nom de Massicot). S’usava també el violeta d’Ametista. Els alquimistes islàmics van obtenir el sulfur de mercuri, un material vermell negrós que es torna vermell brillant quan és finament mòlt (Vermelló).

Encara va aparèixer un nou pigment a afegir al Full d’or a la fi de l’Edat Mitjana: el blau marí, fabricat a partir del Lapislàtzuli.

Ticià (1523) i els seus contemporanis van substituir el rovell d’ou per olis per barrejar els seus colors. Els venecians tenien una gamma més àmplia de colors disponibles que la majoria dels artistes medievals gràcies a que Venècia era un port important al que primer arribaven els pigments de l’est, procedents de les nacions àrabs.

Els artistes venecians van usar també el pigment blau obtingut de l’Atzurita, i una altra classe de pigment vermell fabricat amb materials orgànics extrets de plantes, com la fusta del Brasil i l’arrel de Roja (Rubia tinctorum). Altres van venir d’animals: la cotxinilla es va obtenir al segle XVI a partir d’escarabats secs i la laca o lacca, una resina secretada per certs insectes que habitaven en els arbres d’Àsia i l’Orient Mitjà.

Els pintors dels frescos de les esglésies del Romànic Català van usar la Aerinita, mineral trobat als Pirineus (Osca, Lleida, …), per aconseguir el pigment blau de manera més econòmica que important la Atzurita o el Lapislàtzuli.

Els grocs renaixentistes eren típicament compostos de Plom, Estany i Antimoni. També usaven un groc or més brillant i ric anomenat Orpiment, i després van començar a fer servir també Realgar (Vermell aurora). Tots dos són altament verinosos.

Els pintors barrocs als quals els agradaven les seves obres fosques i daurades podien utilitzar la terra de Kassel, una substància tèrbola amb un color marró càlid (anomenada també Marró de Vandyke). El Groc indi era una substància misteriosa, d’olor estrany importada de l’Índia pels holandesos i utilitzada per Rembrandt. Aquesta substància s’aconseguia a partir de l’orina de vaques alimentades exclusivament amb mangos.

Però a finals del segle XVIII, en l’època d’or de la química, un nou arc de Sant Martí va començar a estendre’s a través de la paleta de l’artista, quan es van descobrir molts elements nous i el químic francès Antoine Lavoisier estava començant a donar sentit a les transformacions químiques a través del seu descobriment de l’oxigen, i poc després, un químic suec, Carl Wilhelm Scheele va aïllar l’hidrogen, el bari i finalment el clor, que aviat va ser utilitzat per la indústria del tenyit com a lleixiu.

El Verd de Scheele, descobert per Scheele en 1775 va ser eclipsat pel descobriment en 1814 d’un nou i més atractiu pigment a base d’arsènic, que es va conèixer a Anglaterra com Verd maragda o Verd de París.

El segle XIX va aportar la Crocoïta (Siberian xarxa lead), i d’aquest mineral de base Crom i del Cadmi van sorgir nous pigments: Groc crom, Taronja crom, Verd crom (Verd veronès), Groc de cadmi, Taronja i Vermell cadmi.

L’alt preu del Blau ultramarí va portar a aconseguir el Blau de cobalt, i d’aquest al Groc de cobalt (Aureolina), al Cobalt violeta (Porpra) i al Blau ceruli.

Els impressionistes van començar a utilitzar els nous colors de forma cridanera, sense barrejar i amb una brillantor enlluernadora. El Fauvisme va fer del color el component central de la construcció de l’art modern.

A partir del tint de quitrà d’hulla i al destil·lat dels hidrocarburs aromàtics es van desenvolupar nous pigments porpra, magenta i altres. La síntesi química va permetre identificar la molècula d’Alitzarina (color vermell de l’arrel de les rubiàcies) i la de la Purpurina.

El segle XX va portar nous blaus, colors fluorescents i noves pintures sintètiques: acríliques i alquídics. Yves Klein va donar nom als anys 50 al blau Klein. La importància d’aquest episodi en la història de l’art és mostrar no només que alguns artistes encara depenien de l’assistència química a l’era moderna, però també que la relació íntima dels pintors amb els seus materials no ha estat totalment tallada.

Espais de color

Un espai de color és un sistema d’interpretació del color, és a dir, una organització específica dels colors en una imatge o vídeo. Depèn del model de color en combinació amb els dispositius físics que permeten les representacions reproduïbles de color que s’apliquen en senyals analògiques (televisió a color) o representacions digitals.

Un model de color és un model matemàtic abstracte que descriu la forma en la qual els colors poden representar-se com una n-pla (seqüència) de nombres, normalment com tres o quatre valors o components de color. Alguns dels principals models són:

  • Model CIE: Històricament, el primer espai de color / model d’il·luminació de color definit matemàticament per a producció d’imatges, va ser desenvolupat per la Comissió Internacional de la Il·luminació (CIE). Amb aquest model es van definir amb precisió els tres colors primaris de la síntesi additiva de color, a partir dels quals es poden crear tots els altres.
  • Model dels colors primaris (RGB): El model RGB o RVA està basat en el control de la intensitat dels tres colors primaris de llum: vermell, verd i blau. És el model més comú en els sistemes de procés digital d’imatge (escàners, càmeres, monitors, …).
  • Model de les propietats del color (HSV / HSL): També anomenat Sistema de color de Munsell, descobert el 1915 per Munsell. Actualment són dos sistemes que depenen de les propietats del color i són una transformació del model RGB. S’apliquen en pantalles i projectors alternativament a RGB.
  • Model CMYK (sigles de Cyan, Magenta, Yellow i Key) és un model de síntesi subtractiva de color que s’utilitza en la impressió en colors. És la versió moderna i més precisa de l’antic model tradicional de coloració (RYB), que s’utilitza encara en pintura i arts plàstiques.
  • Model YUV (model de luma i crominància) El model Y’UV, similar a l’YUV és usat en els sistemes de vídeo compost de color PAL i NTSC, i defineix un espai de color en termes d’una component de luma i dos components de crominància (UV).

Lingüística dels colors

Com etiquetem les coses (els colors) pot afectar com les (els) percebem. Nomenar pot significar, i encara que la ciència i l’antropologia han proporcionat un suport significatiu a la proposició que la percepció del color és bàsicament idèntica entre les societats, estudis recents han trobat evidència que també veiem el nostre arc de Sant Martí a través de lents culturals.

José Antonio Millán en la seva obra El candidato melancólico traça un aclaridor relat sobre l’origen de les paraules que utilitzem els castellanoparlants per designar els colors. Per exemple, la paraula vermell és d’origen llatí (de Russeus, “vermell fort”), però no és ni de bon tros l’única paraula per referir-se a aquest color. També està carmesí, que ve de l’àrab, pel nom de l’insecte quermes (Kermes vermilio: grana, granat, magrana), un paràsit de les alzines d’on s’obtenia un tint d’aquest color. Carmí procedeix de la mateixa arrel, i avui s’empra sobretot per al color dels pintallavis. Vermes (Bermejo, vermelló) procedeix del llatí, Sigilatum (Escarlata) de l’àrab i del grec. Encarnat, Colorado i Rubeus (robí, rubèola, ros, rubor) del llatí.

La Rosa dels temperaments

En 1798 Goethe (col·laborant amb Schiller) va crear una roda de colors pel que fa a “l‘ús al·legòric, simbòlic, místic del color”. En les seves notes, assigna característiques humanes a cada color. Denota positivitat amb els colors càlids en el costat dret, i en l’esquerra, negativitat amb els colors freds.

Seguint a Hipòcrates, va agrupar els 12 colors en 4 temperaments: sanguini, malenconiós, colèric i flegmàtic. Sanguini, per a amants i poetes amb els colors groc, verd i cian. Malenconiós per governants i filòsofs als quals assigna violeta, magenta i vermell. El colèric (heroi i aventurer) és groc, vermell i taronja. I finalment, flegmàtic es dóna als historiadors, professors i oradors públics, amb els colors cian, blau i violeta. A més, atribueix als filòsofs un gran coneixement i educació, per al qual utilitza l’associació de colors vermell i violeta.

El significat cultural dels colors

Un mateix color té usos i significats diversos per les diferents cultures. Per exemple, el color vermell per a Occident significa energia, excitació, acció, perill, amor, passió, advertència per aturar, ràbia, i quan es combina amb el verd significa Nadal i el dia de Sant Valentí. En canvi, per a l’Orient significa prosperitat, bona fortuna, el que utilitzen les núvies per vestir-se i símbol d’alegria quan es combina amb el blanc.

Aquesta breu anàlisi mostra com el color és un factor crític en la comunicació i el poder que exerceix sobre la percepció en diverses cultures. L’estudi de l’impacte dels colors en els internautes i en els consumidors ha estat extens, però encara està al principi pel que fa a la localització intercultural. Les troballes haurien d’integrar ara a altres resultats de la investigació sobre l’efectivitat de la publicitat a la web (webvertising), com la taxa de desgast de determinats combinacions de colors (la disminució de la seva efectivitat després de cert nombre d’impressions), la integració en l’entorn, l’efecte de l’animació, el desenvolupament de la tecnologia de rastreig ocular, etc.

 

Si en voleu saber una mica més … (veure més bibliografia al post anterior: Color (Primera part).

 

Palet, A. y De Andrés, J. (1991) La Aerinita como pigmento azul. Naturaleza, uso y estabilidad. Acta historica et archaeologica mediaevalia 1991. Núm. 11-12.

http://www.raco.cat/index.php/ActaHistorica/article/viewFile/193830/288015

Ball, Ph. (2013) The Invention of Colour. Ogée, F. y Géracht, M. Eds. Definitions of Color/de la Coleur. Interfaces – image, texte, lanageg – Vol. 33, 2013. 1-32.

https://college.holycross.edu/interfaces/PDFs/Ball.pdf

Mahnke, F.H. (1996) Color, Environment, & Human Response.  John Wiley and Sons, Inc.

https://www.amazon.com/gp/product/0471286672?ie=UTF8&tag=sensinarchit-20&linkCode=as2&camp=1789&creative=9325&creativeASIN=0471286672

Lamb,T. y Bourriau, J. (1995) Color: Arte y Ciencia. Cambridge University Press.
https://www.amazon.es/Colour-Science-Darwin-College-Lectures/dp/0521499631

Caivano, J.L. y López, M.A. (2006) Color: ciencia, artes, proyecto y enseñanza. Argencolor 2004. Actas del séptimo congreso argentino del color. Grupo Argentino del color. Nobuko. Buenos Aires, 2006.

Tye, M. (2002) Consciousness, Color, and Content. MIT Press.

http://cognet.mit.edu/book/consciousness-color-and-content

Shevell, S.K. (2003) The Science of color. Optical Society of America. Elsevier.

(Capítulo 1 ) http://winlab.rutgers.edu/~trappe/Courses/ImageVideoS06/MollonColorScience.pdf

Altres pàgines web d’interès :

https://comunidadaula.wordpress.com/2014/08/01/el-significado-de-los-colores-en-diferentes-culturas/