Les memòries de l’home. Segona part

La memòria semàntica

El terme memòria semàntica fa referència a la memòria de significats, vocabulari, enteses i altres coneixements conceptuals que no estan relacionats amb la nostra experiència, és a dir, que no impliquen el record de successos concrets. Es considera que la recol·lecció conscient d’informació sobre fets i el coneixement general sobre el món és independent del context i la rellevància personal.

memo2CAT

La vocalització i l’audició de sons permeten construir un sistema de memòria auditiva i amb ell un sistema de memòria semàntica que permet una forma de comunicació i transmissió d’informació eficient. El llaç articulatori o bucle fonològic, per la seva banda, s’encarrega de l’emmagatzematge passiu i manteniment actiu d’informació verbal parlada i és el responsable de la transformació automàtica del llenguatge presentat de forma simbòlica-visual a la seva forma fonològica.
La memòria semàntica constitueix un veritable diccionari mental de coneixements sobre els significats de les paraules i de les relacions entre aquests significats.

La memòria lingüística

La llengua materna permet la inserció del nadó al sistema de convencions simbòliques i de regles morals existents en la seva família i grup social.

La memòria, es diria, està feta del llenguatge. Cada un dels esdeveniments que formen part de la vida de les persones hi ha dins el llenguatge, adquireixen un significat en aquest, s’emmagatzemen com a paraules o imatges amb sentit, i allà mateix, es recreen.

La diversitat de llengües permet traçar la història de la humanitat situant-la en els seus diferents contextos espacials, ecològics i geogràfics. Avui dia es comptabilitzen unes 6.700 llengües i es calcula que abans de l’expansió colonial europea iniciada al segle XV el nombre de llengües en el món va arribar a les 12.000. La seva dramàtica reducció desgasta les bases de la creativitat i del coneixement humà. El 90% dels idiomes del món poden arribar a extingir-se durant el curs del segle XXI (Krauss, 1992).

Els models explicatius de les relacions entre llenguatge, memòria i comprensió, són diversos, des de perspectives individualistes, com el conductisme de Skinner, el cognitivisme en Piaget o en Vigotski, el desenvolupament del llenguatge, com una capacitat innata, o el desenvolupament de les funcions comunicatives, fins visions més integradores.

La memòria cultural

La memòria cultural consisteix en la retenció d’hàbits, costums, mites, ritus, celebracions pels grups socials. Aquesta forma de memòria seria posterior a la memòria genètica en l’evolució de l’espècie humana, apareixent només després del desenvolupament del llenguatge, i per tant de la possibilitat de la transmissió de les experiències.

Aquesta experiència precisa ser objectivada i institucionalitzada, perquè els records puguin així ser emmagatzemats, transferits i reincorporats al llarg de generacions. La memòria cultural està formada per l’herència simbòlica incorporada en els textos, els monuments, els objectes, les escriptures (sagrades i no sagrades) i altres mitjans que serveixen com a disparadors mnemotècnics per iniciar significats associats amb el que ha succeït. També, porta el temps dels orígens mítics, cristal·litza les experiències col·lectives del passat i pot durar mil·lennis.

La memòria lingüística i la memòria cultural juguen un paper rellevant en la construcció d’identitats així com en la formació de nous estats-nació (Meckien, 2013).

La memòria és la capacitat que ens capacita per formar una consciència de personalitat (identitat), tant a nivell personal com col·lectiu (Assmann, J., 2008). Segons ell, la memòria cultural és “la facultat que ens permet construir una imatge narrativa del passat i, a través d’aquest procés, desenvolupar una imatge i una identitat (cultural) per a nosaltres mateixos”.

Per tant, la memòria cultural preserva el patrimoni institucional simbòlic al qual els individus recorren per construir les seves pròpies identitats i afirmar-se com a part d’un grup. En treballar com una força unificadora col·lectiva, la memòria cultural és considerada un perill pels règims totalitaris.

Memòria nacional

Els nous estats-nació que van sorgir després de 1945 (postcolonial) i 1989 (post-soviètics) no es van constituir al voltant del triomf, com per exemple, el cas de França, sinó al voltant del trauma generat pels esdeveniments passats. Així, en el moment en què les antigues colònies s’eleven a l’estatus de nacions lliures i defineixen la seva pròpia identitat nacional, sorgeix un record marcat per una història de violència, esclavitud i genocidi.

Memòria biocultural

La memòria biocultural neix de la identificació de la relació de l’ésser humà amb la natura, de la capacitat de l’home per reconèixer i aprofitar els elements i processos del món natural, un univers caracteritzat per la diversitat. La memòria individual i col·lectiva així adquirida pel pas de l’home pel planeta (200.000 anys) és la que li ha permès i li permet romandre, colonitzar i expandir la seva presència a la terra, aconseguir una grandària colossal (7.442.000 de persones el 2016 ), una nissaga excepcional (mida del seu cervell -entre 1.300 i 1.400 grams- i consciència) i el seu poder de transformació de l’hàbitat planetari (coneixements i tecnologies).

Diversitat

La diversitat es manifesta des del punt de vista biològic i des del cultural. De tots dos deriven la diversitat genètica (espècies i genomes), lingüística, cognitiva, agrícola, paisatgística (paisatges i hàbitats).

Memòria patrimonial

El patrimoni (o patrimoni cultural) es relaciona amb la memòria de l’home en tant que fomenta o manté records col·lectius de caràcter social, públics i / o culturals.

Els elements que formen part de la memòria patrimonial són: monuments, arxius, biblioteques, museus, cases-museu i col·leccions, documents d’arxiu i filmoteques, llocs i jardins històrics, zones i jaciments paleontològics i arqueològics i d’interès etnogràfic, mausoleus, memorials , patrimoni industrial i un conjunt nombrós d’immaterials (activitats tradicionals, festives i de caràcter etnogràfic relacionats amb la llengua, literatura, música i dansa, jocs i esports, tradicions culinàries, rituals i mitologies, coneixements i usos relacionats amb l’univers, coneixements tècnics relacionats amb l’artesania, etc.).

Aquests elements contribueixen a mantenir d’alguna manera la memòria viva, és a dir, la relacionada amb els records “quotidians” de l’experiència viscuda. ​​Una (la memòria “caducada”) i una altra memòria (la “viva”) depenen de la llunyania en el temps que el patrimoni representa. Si es tracta d’un passat recent, la transmissió oral (sovint autobiogràfica) i la narrativa de l’herència patrimonial (la seva memòria lingüística) competeixen o es complementen en la lluita entre les diferents capes de la memòria. conforme el temps amplia la distància del present, la memòria viva es dilueix i queda subsumida en el discurs autoritari de la memòria cultural construït per les narratives patrimonials dominants socialment construïdes i que depenen al seu torn de les circumstàncies polítiques, culturals i econòmiques particulars de cada època que constitueixen noves formes de “recordar” el passat.

Memòria paisatgística

Els paisatges dissenyats en forma de jardins ornamentals, complexos religiosos i terrenys de caça van ser creats en la prehistòria i l’època medieval a diversos llocs, com el sud-oest d’Àsia, l’Índia i Europa. El que ara s’entén per paisatges culturals, expressant deliberadament una relació entre la natura i els éssers humans, van ser creats a la Xina en el primer mil·lenni de la nostra era.
El concepte va ser acceptat en els cercles de conservació en la dècada dels noranta (Jacques, 1995), entre altres coses per la seva promulgació a tot el món pel Centre del Patrimoni Mundial. (Vegin el Programa Memòria del Món de la UNESCO).

Un paisatge cultural aborigen és un lloc valorat per un grup aborigen (o grups) a causa de la seva relació llarga i complexa amb aquesta terra. Expressa la seva unitat amb l’entorn natural i espiritual. Encarna seu coneixement tradicional de llocs d’esperits, usos de la terra i ecologia.

 

El proper post apareixerà al setembre. Ens prenem un mes de descans. Tant si coincidiu amb nosaltres o no, bones vacances!

 

Si en voleu saber una mica més …
(Vegeu també la bibliografia al final de la Primera part de les memòries de l’home)

 

Wilson EO. Sociobiology: The new synthesis. Harvard University Press; 1975.

http://www.hup.harvard.edu/catalog.php?isbn=9780674002357

Meckien, R. (2013) Cultural memory: the link between past, present and future. Institute of Advanced Studies of the University of São Paulo. 3 de Junio de 2013.

http://www.iea.usp.br/en/news/cultural-memory-the-link-between-past-present-and-future

Assmann, J. (2008) Communicative and Cultural Memory. Originalveröffentlichung in: Astrid Erll, Ansgar Nünning (Hg.), Cultural Memory Studies. An International and Interdisciplinary Handbook, Berlin, New York 2008.

http://archiv.ub.uni-heidelberg.de/propylaeumdok/1774/1/Assmann_Communicative_and_cultural_memory_2008.pdf

Toledo, V.M. y Barrera-Bassols, N. (2009) La memòria biocultural. La importància ecològica de las sabidurías tradicionales. Icaria Editorial

https://www.casadellibro.com/libro-la-memoria-biocultural-la-importancia-ecologica-de-las-sabiduria-s-tradicionales/9788498880014/1239840?utm_source=google&utm_medium=GoogleBooks&utm_campaign=2922&utm_content=GoogleProducts2

Antrop, M. (2005) A brief history of landscape research.

https://www.natur.cuni.cz/geografie/socialni-geografie-a-regionalni-rozvoj/studium/doktorske-studium/kolokvium/kolokvium-2013-2014-materialy/2013-antrop-2013.pdf

Stainforth, E. (2016) From museum to memory institution: the polítics of European culture online. Museum & Society, 14 (2). July 2016.

https://www2.le.ac.uk/departments/museumstudies/museumsociety/documents/volumes/stainforth-1

McDowell, S. (2011) Heritage, Memory and Identity. The Ashgate Research to heritage and Identity. SAGE Publications Ltd.

http://sk.sagepub.com/books/heritage-memory-and-identity

http://www.campusincamps.ps/wp-content/uploads/2015/11/McDowell-Heritage-08.pdf

Krauss, M. (1992). The world’s languages in crisis. Languages 68 (1), 4-10.

http://sustainableunh.unh.edu/sites/sustainableunh.unh.edu/files/images/Krauss%281992%29.pdf

Jacques, D. (1995) The Rise of Cultural Landscapes. International Journal of Heritage Studies 2: 91–101.

http://www.tandfonline.com/doi/abs/10.1080/13527259508722136

Palencia, M.L. (2006) El lío de la memoria, el lenguajey la comprensión. Cuadernos de Lingüística Hispánica 2006,(8).

http://www.redalyc.org/html/3222/322240663019/