Absurd

Absurd és un concepte que fa a allò que no té sentit, que no s’entén, que no és coherent, i en general, al pensament irracional (el contrari al pensament racional), que s’aparta de la raó o és oposat o invers a la mateixa, i també es refereix a la conducta extravagant, estranya, rara, desgavellada, absurda, il·lògica, ridícula o insensata (el contrari de la conducta considerada com a normal o convencional).

absuCAT

  • Si entenem per sentit la finalitat d’un acte o un objecte, “allò per al que existeix”, l’absurd vindria a significar l’absència de tal finalitat.
  • Si entenem per sentit el significat d’una proposició, l’absurd denotaria la manca de concordança entre l’enunciat i el significat.

També s’utilitza el terme absurdisme, per referir a l’ús de l’absurd en diferents àmbits, com la filosofia de l’absurd, el teatre i la literatura de l’absurd i l’humor absurd.

Filosofia de l’absurd

La filosofia de l’absurd estableix que els esforços realitzats per l’ésser humà per trobar el significat absolut i predeterminat dins de l’univers fracassaran finalment a causa que no existeix tal significat (almenys en relació a l’home), caracteritzant així per el seu escepticisme al voltant dels principis universals de l’existència. Per tant, propugna que el significat de l’existència és la creació d’un sentit particular ja que la vida és insignificant per si mateixa, i que la inexistència d’un significat suprem de la vida humana és una situació d’alegria i no de desolació, doncs vol dir que cada individu del gènere humà és lliure per modelar la seva vida, edificant-seu propi futur.

Per a Albert Camus l’absurd expressa una harmonia fonamental, una tràgica incompatibilitat en la nostra existència. En efecte, Camus argumenta que l’absurd és el producte d’una col·lisió o confrontació entre el nostre desig humà d’ordre, significat i propòsit a la vida i el silenci indiferent de l’univers. Camus va afirmar que l’absurd és una característica definitòria i inevitable de la condició humana, i per tant, els individus han d’abraçar el caràcter absurd de l’existència humana, l’única resposta adequada, i la seva acceptació plena, inflexible i valent.

L’absurd comparteix alguns conceptes amb l’existencialisme i el nihilisme. L’existencialisme té els seus orígens en l’obra del filòsof danès Søren Kierkegaard en el segle XIX, que va optar per afrontar la crisi que els humans perceben a enfrontar-se amb l’absurd. L’absurd com a sistema de creences va néixer del moviment existencialista europeu que va seguir a partir de la publicació de Camus del seu assaig “El mite de Sísif“. Les seqüeles de la Segona Guerra Mundial van proporcionar l’entorn social que va estimular les visions absurdes i va permetre el seu desenvolupament popular, especialment en el devastat país de França.

En el seu assaig “The AbsurdThomas Nagel suggereix que ens adonem de la condició absurda de la nostra existència quan contrastem del punt de vista subjectiu de la nostra pròpia importància amb el fet objectiu que la nostra existència no val més que cap altra, ni tan sols més que la existència de cap objecte inanimat. Nagel conclou que de tots els possibles fuites a l’absurd (el desafiament, la religió, l’amor, el suïcidi, etc.), el més adequat potser és la ironia.

Teatre de l’absurd

El Teatre de l’absurd abasta un conjunt d’obres escrites per certs dramaturgs nord-americans i europeus durant les dècades de 1940, 1950 i 1960 i, en general, el que va sorgir a partir de l’obra d’aquells. Es caracteritza per trames que semblen no tenir significat, diàlegs repetitius i falta de seqüència dramàtica que sovint creen una atmosfera onírica. El teatre de l’absurd té forts trets existencialistes i qüestiona la societat i l’home. A través de l’humor i la mitificació amagaven una actitud molt exigent cap al seu art. La incoherència, el disbarat i l’il·lògic són també trets molt representatius d’aquestes obres comunes.

Entre els principals dramaturgs del teatre de l’absurd s’expliquen: Eugen Ionescu, Samuel Beckett, Jean Genet, Miguel Mihura i Fernando Arrabal. Algunes obres representatives són: Tot esperant Godot, de Beckett i El rinoceront i La cantant calba de Ionescu.

Literatura de l’absurd (també anomenada Ficció absurda)

La ficció absurda és un gènere de ficció narrativa (tradicionalment, ficció literària), més sovint en forma de novel·la, joc, poema o pel·lícula, que se centra en les experiències dels personatges en situacions en què no poden trobar cap propòsit inherent a la vida, més sovint representats per accions i esdeveniments en última instància sense sentit que posen en dubte la certesa de conceptes existencials com la veritat o el valor. Els elements comuns en la ficció absurda inclouen la sàtira, l’humor fosc, la incongruència, la degradació de la raó i la controvèrsia respecte a la condició filosòfica de ser “res”. Les obres de ficció absurda solen explorar temes agnòstics o nihilistes.

Tot i que una gran quantitat de ficció absurda pot ser humorística o irracional per naturalesa, el segell distintiu del gènere no és la comèdia, sinó més aviat l’estudi del comportament humà sota circumstàncies (realistes o fantàstiques) que semblen ser sense propòsit i filosòficament absurdes. En la ficció absurda la “moral” de la història generalment no és explícita, i els temes o realitzacions dels personatges, si n’hi ha, són sovint ambigus. A més, a diferència de moltes altres formes de ficció, les obres absurdes no tenen necessàriament una estructura de trama tradicional (és a dir, acció ascendent, clímax, acció descendent, etc.).

Hijo del alma (Fill de l’ànima)” de Pardo Bazán

Emilia Pardo Bazán (1851-1921), va ser una noble i aristòcrata novel·lista, periodista, assagista, crítica literària, poetessa, dramaturga, traductora, editora, catedràtica i conferenciant espanyola introductora del naturalisme a Espanya. Va ser una precursora en les seves idees sobre els drets de les dones i el feminisme. Va reivindicar la instrucció de les dones com una cosa fonamental i va dedicar una part important de la seva actuació pública a defensar-lo. Entre les seves obres literàries la més coneguda és la novel·la “Los pazos de Ulloa” (1886).

La noche” de Maupassant

Guy de Maupassant (1850-1893) va ser un escriptor francès, autor principalment de contes, uns tres-cents, sent el primer “Bola de sebo” (“Boule de Suif”) (1880), el més aclamat, a més de sis novel·les , sis obres de teatre, tres llibres de viatges, una antologia de poesia i nombroses cròniques periodístiques. Va escriure sota diversos pseudònims: Joseph Prunier el 1875, Guy de Valmont en 1878 i Maufrigneuse de 1881 a 1885.

Tot esperant Godot” de Samuel Beckett

Tot esperant Godot, de vegades subtitulada Tragicomèdia en dos actes, és una obra pertanyent al teatre de l’absurd, escrita a finals dels anys 40 per Samuel Beckett i publicada el 1952. Beckett va escriure l’obra originalment en francès, la seva segona llengua. La traducció a l’anglès va ser realitzada pel mateix Beckett i publicada el 1955.

El caballero inexistente” d’Italo Calvino

El cavaller inexistent és una novel·la de l’escriptor i periodista italià Italo Calvino, publicada en 1959. En català va ser publicada per primera vegada el 1961. Les seves obres més conegudes inclouen la col·lecció de contes “Las cosmicómicas” (“Li Cosmicomiche”, 1965), les novel·les “Las ciudades invisibles” (1978) i “Si una noche de invierno un viajero” (1979).

La Lógica del sentido” de Deleuze

Gilles Deleuze (1925-1995) va ser un filòsof francès, considerat entre els més importants i influents del segle XX. Des de 1960 fins a la seva mort, va escriure nombroses obres filosòfiques sobre la història de la filosofia, la política, la literatura, el cinema i la pintura.

Entre els seus llibres més famosos estan els dos volums de “Capitalisme i esquizofrènia: Mil altiplans” i “El Antiedipo”, tots dos escrits en conjunt amb Félix Guattari; els dos llibres que van seguir a maig del 68 a París, “Diferència i repetició” (1968) i “Lògica del sentit” (1969); seus dos llibres sobre cinema, “Imatge moviment” i “Imatge temps”; i finalment, “Què és la filosofia?” (1991), en conjunt amb Guattari.

Humor absurd

L’humor absurd, també conegut com humor surrealista, és un tipus d’humor que es val de les situacions absurdes o incoherents per generar el riure al públic, la seva comicitat es basa en la irracionalitat. És un humor totalment allunyat de la realitat però que alhora ens submergeix en l’essencial d’ella.

Reductio ad absurdum

Reductio ad absurdum és una expressió llatina que significa literalment ‘reducció a l’absurd’, un mètode lògic de demostració que s’usa per demostrar la validesa o invalidesa de proposicions categòriques; es parteix per suposar com hipotètica la negació o falsedat de la tesi de la proposició a demostrar, i mitjançant una concatenació d’inferències lògiques vàlides es pretén derivar una contradicció lògica, un absurd; de derivar-se una contradicció, es conclou que la hipòtesi de partida (la negació de l’original) ha de ser falsa, i l’original és veritable i la proposició o argument és vàlid. Per demostrar la invalidesa d’una proposició, se suposa com a punt de partida que la proposició és certa. Si la derivació final és una contradicció, es conclou que la proposició original és falsa i l’argument no és vàlid.

Credo quia absurdum

Credo quia absurdum és una frase llatina que significa “Crec perquè és absurd”. En realitat es tracta d’una paràfrasi d’una sentència en l’obra de l’apologeta del segle II Tertul·lià a “De Carne Christi”, on diu: “prorsus est credibile, quia ineptum est”, que es pot traduir per: “es creu precisament, perquè és absurd”, segons la qual, els dogmes de la religió cristiana han de recolzar-se amb una convicció més gran com menys racionalment comprensibles siguin.

 

Si en voleu saber una mica més …

 

Castro, Y.S. (2010) Reflexiones sobre el absurdo, el suicidio y la esperanza. Thémata. Revista de Filosofía No. 43, 2010.

http://institucional.us.es/revistas/themata/43/06Castro.pdf

Deleuze, G. (2000) Lógica del sentido. Edición Electrónica de www.philosophia.cl / Escuela de Filosofía Universidad ARCIS.

http://www.uruguaypiensa.org.uy/imgnoticias/588.pdf

La Torre, M. (1991) Mirando desde ningún lugar: una breve introducción a la filosofía de Thomas Nagel. Doxa. N. 10 (1991), pp. 141-171.

https://www.researchgate.net/profile/Massimo_La_Torre/publication/304543526_Mirando_desde_ningun_lugar_una_breve_introduccion_a_la_filosofia_de_Thomas_Nagel/links/57b5b51908ae19a365fc4140/Mirando-desde-ningun-lugar-una-breve-introduccion-a-la-filosofia-de-Thomas-Nagel.pdf

Pardo Bazán, E. (2003) Hijo del alma. Biblioteca Virtual Universal. Editorial del cardo.

http://www.biblioteca.org.ar/libros/8311.pdf

Pérez, J.E. (2016) Las formas del absurdo y el sinsentido en la literatura. UNED Revista Signa 25, pp 865-877.

http://revistas.uned.es/index.php/signa/article/view/16921

Nagel, T. (1971) The Absurd. The Journal of Philosophy, Vol. 68, No. 20, pp. 716-727

https://philosophy.as.uky.edu/sites/default/files/The%20Absurd%20-%20Thomas%20Nagel.pdf